Apunts del Capi



Durant les llargues hores navegant, o en la pau dels fondejos, han anat sortint aquests senzills apunts de sensacions viscudes durant el viatge.



------------------------------------------------------



L'Oracle ha parlat. Ens ha dit que anem per bon camí. Que després de la tempesta ve la calma i que els vents disipen les boires. Que vencem les recances a allò desconegut, perquè nous paisatges enriquiran les nostres ànimes. Que en els detalls més petits s'amaga l'essència de tot. Que perseguir els somnis no es cap deliri i que arriscar-se és estar viu.


Delfos

---------------------------


Illes fosques, illes clares
rodones, serrades o allargades
Illes planes, illes altes
soles i acompanyades
Illes llunyanes o enganxades
De sorra, de pedra, amb boscos o socarrades
Totes aquestes illes ens acompanyen

Mykonos


---------------------------


De lluny dubtava,
si era pi, tamariu o sabina.
Jo dubtava si les estrelles són al mar,
o el mar a les estrelles.
Jo dubtava si els vents o les onades.
On comença el mar i el cel s'acaba.
Jo dubtava si l'aigua és dins la terra 
o la terra dins  l'aigua.
Jo dubtava.
L'Anónim navega amb les veles hissades.

Entre Antiparos i Despotico

---------------------------




Recordo aquella onada,
la onada de Messina.
I la negra nit de Sicília,
on el mar i el cel es foníen en profunda armonía.
Recordo aquells dofins de Corint,
i la tortuga de Salina.
Ithaka ens va obrir les portes de la serena Grècia anhelada.

Estret de Messina

---------------------------


Ei companys,
A l'Egeu la terra no és la terra que coneixem.
Aqui la terra és ma, és dit, és illa.
La terra t'abraça i et guia.
Caps, deltes, golfs i badies.
Roques que afloren, roques sumergides.
Es la Terra que tot mariner somia.

Paros. Eolies del Nord

---------------------------


Tardes de primavera 
en una Grècia somiada.
Un infant riu a la platja,
el sol acarona les pedres,
i el veler descansa en un mar de plata.
Vindran vents que trencaran la calma,
onades enceses i esquitxos de rabia.
Però ara, tot és tranquilitat i pausa.
El temps s'atura, il·luminant l'ànima.
Tot és la Grècia somiada.

Fondeig a Kolona. Illa de Kythnos

---------------------------


Magna Grècia
Del nord d'Africa als Balcans,
de ponent a llevant.
Mil illes escampades que brollen del mar.
Per Déus i reis desitjada.
Terra d'arribada i de pas.
Pirates i corsaris, templers i creuats.
Perses, venecians, catalans i normands.
Turcs, genovesos, fenicis i romans.
Vella Grècia oblidada,
orgullosa del seu gloriós passat.

Fournoi. Esporades de l'Est

---------------------------


Un formatge, una sardina i un bocinet de pa.
Uns rems, una barqueta i una cala a on anar.
Sorra blanca, unes roques i l'ombra d'un pi on descansar.
Tanco els ulls i se m'emporta el vol d'una gavina damunt la mar.
Poques coses es necessiten a la vida per somiar


Rumb a Panayia. Esporades

---------------------------


Ens agraden les illes petites,
els petits ports amagats.
Cuatre cases escampades,
oliveres, figueres i vinyes,
un burret i cuatre gats.
Pescadors de barca petita,
quatre peixos despistats.
Només tenim quatre somnis,
seguir navegant per la mar.
Dels altres encara no us en parlo,
perquè encara estan amagats.

Alta mar. Anant cap a Macedònia

---------------------------


Drisses, escotes, mosquetons, grillets.
Àncora, cadena i obencs.
Timó, orsa, compàs,
amarres, contres i amants.
I unes veles blanques ben hissades, per empènyer.
Totes i tots són importants.
Cap tindria sentit sense els altres.
L'Anònim és com una orquestra per afinar.
Vol que el miris, l'escoltis, el cuidis i es fa estimar.
A qui no li agrada flotar.
Sentir-se gronxat per les onades i amb un horitzó per mirar.

Porto Carras. Sinthonia.

---------------------------


No volem onades grosses,
ni vents foragitats,
ni trons ni llamps.
No volem corrents contràries,
ni esquitxos ni escorats.
Però els tindrem, no hi ha cap dubte.
Perquè no hi ha dia sense nit,
ni riure sense plor,
Ni lluna sense sol,
ni vida sense mort.
Volem la mar tranquil·la,
Volem la pau al món.


Khalkidhiki. Macedonia

---------------------------


Vella Grècia.
Encreuament de totes les rutes possibles. D'anada i tornada. Bressol del concepte democràtic, la filosofia i les arts. Dels nostres canons i marcs mentals. Epicentre de corrents culturals, de l'Europa central, de la poderosa influència turca i de l'islam, del nord d'Àfrica i de l'Europa mediterrània. Creadors d'un politeisme amb Déus, semidéus, humans i inhumans, imperfectes, capaços d'endinsar-se en la complexitat de la condició humana. Políticament incorrectes. Com la vida mateixa, aquella que no para de superar la ficció.

Grècia sabia, equilibrada, banyada per la desmesura de la seva bellesa. 
Inabarcable.

---------------------------



Venint d'Athos, com una resposta en sortir del cor de l'integrisme.
Molt espectacular però molt freds i poc humans. Altius.


Nosaltres també creiem.
Creiem en la llibertat i l'humanisme com a motors d'una vida digna i plena. Creiem en la igualtat i en el respecte a tots els éssers vius, siguin animals o plantes. En estar bé amb un mateix i ajudar els altres en tot el que ens sigui possible.
Creiem en què tothom ha de ser amo del seu destí, sense imposicions ni dogmes. Oberts, flexibles, atents als sentiments i emocions. Reflexius, respectuosos, lluitant contra l'egoisme i reduccionisme que ens fa ser més petits i mesquins. 
Ni déu, ni pàtria, ni rei.
Tan sols la llibertat. Aquella que, per la seva immensitat, mai es conquereix del tot, perquè no és una fita sinó un camí. Per la que, tantes i tants han lluitat abans nostre i de la qual ens considerem fills, hereus i humils servidors.

Tan sols una paraula: llibertat.

---------------------------


Humilitat no em deixis, t'ho prego.
Ajuda'm a caminar.
Acompanya'm quan escolto, quan penso, quan somio.
Recorda'm que sóc petit i fràgil i que la vida és un regal.
De la teva mà un es perdona i aprèn a perdonar.
Humilitat no em deixis, t'ho prego.
Ajuda'm a seguir endavant.


Porto Carras, Macedonia

---------------------------


Un riu de plata ens acompanya,
és la lluna sobre el mar.
La proa obre les onades,
com un ganivet afilat.
Esquitxos d'aigua posen música,
a la nit sobre el mar.
Quin rumb? A on ens porta?
Anem o tornem? És igual.
Tan sols lliscar sobre la vida,
gaudint de cada instant i cada pas.


Panayia, Esporades nord

---------------------------


No hi ha roses sense espines.
Mar tranquila, temporal.
La vida no és tan sols riure,
que també es el plorar.
No hi ha laberint sense sortida.
Armonia i caos total.
Volguer estimar a tots i a totes,
però de vegades un pren mal.
La vida és una serralada,

pujar, baixar, pujar.

---------------------------


En una nit ben fosca jo buscava,
el carro i la Polar, que van juntes de la mà.
Quina serà la que més brilla?
Serà Venus o Mart.
La Via Làctia m'il·lumina, de ponent a llevant.
De sobte tot canvia, era un estel fugaç, com un raig.
Cassiopea em neguiteja, que de tantes estrelles que brillen, no la puc trobar.
Tot el cel gira amb harmonia.
Res d'això no ha canviat.
Que petits que som els homes,
sota un cel estelat.


Fondejats a Panayia (Esporades nord)

---------------------------



Dofins ens donen la rebuda,
Dofins nedant, girant, mirant,
saltant, rient, brillant,
a la proa, endavant.
Quants mariners hauràs salvat?
Quantes alegries un sent al teu costat.
Dofins de vida i esclat,
viva memòria que la vida ve del mar.

Companys.

---------------------------


A l'Anònim tots som importants. Des del motor principal fins a l'últim grillet.
Que seria del patró sense el pilot, del pilot sense el mariner, i tots ells sense el Cuiner!
I a port, el Calafate, el mecànic, l'electrònic o el veler.
El vaixell, resultat d'una cultura marinera que ve de lluny, de vells oficis artesans.

Víctor Hugo deia que el compàs és l'ànima del vaixell. També ho són tots i cadascun dels tripulants, fins a l'últim grillet.

---------------------------



Gràcies a la Terra, al mar, al cel, al sol, al vent i a les estrelles.
Gràcies als companys per compartir-ho.
Aquesta és la nostra mística.

El serè somriure que ens abraça i ens mima.

---------------------------


Admiro aquell vell roure crescut
entre tempestes i ventades.
A la gent valenta de mirada clara.
Admiro la generositat d'una mare,
com comença el dia quan arriba l'alba,
a aquells que respecten la confiança donada.
A la gent senzilla de saviesa llunyana.
Admiro el cel infinit que mai s'acaba.

Alta mar, juny 18


---------------------------


Tornem, rumb al sol de ponent. Allà on acaben els dies i la llum s’esvaeix. Cap al nord-est de la Península Ibèrica. L’Egeu, el Jònic queden enrere. Ara, a alta mar del Tirrè, la proa cap als nostres orígens, cap als granits, els pins i la llum daurada de la nostra costa estimada.
L’Anònim torna més savi, més fort i més ple. Conscient de tots els caps remuntats, de totes les illes fondejades, d’un paisatge marí inigualable. Onades a favor, corrents contraries. Quantes nits estelades, crescudes de lluna, de silenci, de soledat, d’horitzons canviants i anhelats. 
Aquest Mare Nostrum ja és un xic més nostre. Entenem millor una història que també s’explica pels vents, les corrents i la composició capritxosa de penínsules, illes i continents. Tirant del fil, desfem lentament el teixit del nostre viatge. Refem el fet. “Desandamos lo andado”. Amb ulls cansats, però amb l’ànima més plena. Ho hem aconseguit!  Els mesos previs, preparant el vaixell, llegint i remirant cartes, de terres desconegudes que ara ja són un poc nostres.
Sentim la pau del viatger que ha complert els seus somnis, que ha superat amb escreix les expectatives, que ha viscut la sorpresa del inimaginable. Olors noves, llengües diferents, ritus desconeguts, gustos d’altres contrades. Altres maneres de fer i de sentir.
Lentament avancem en un mar en calma. Suaus moviments ens gronxen i un aire fresquet recorre el veler. Com és de canviant aquest Mar. De mare acollidora a diable feridor. De molsut i càlid a fred tallant i enrabiat. Com el foc, mai igual, capritxós, subtil, sorprenent, viu. Tal vegada per això, tan desitjat.
Aviat l’Anònim entrarà al seu port. Les Sirenes esperen als seus mariners. Allà, el cuidarem, el millorarem i li donarem tota la nostra atenció, perquè, més aviat que tard, ens dugui de nou a terres desconegudes i llunyanes. Per enriquir-nos abans de l’últim viatge, aquella terra de la que no es torna perquè no hi ha vaixell de tornada. Tan sols l’estela d’anada, que el temps esvaeix, com el fum en l'aire.

Alta mar del Tirrè. Juny del 18


Dedico aquests senzills escrits de Mar a l'amic, poeta i pintor, Lluís Gracia i Canela.
Ell em va ensenyar a estimar les paraules, endreçar-les, donant-hi sentit i una certa musicalitat i èpica. Sovint l’escoltava, embadalit, com explicava els seus viatges astrals, amb contacte directe amb Timothy Leary, Sylvia Plath, Cocteau o Patti Smith, per dir-ne alguns. De les seves al·lucinacions, reencarnacions i desbordant follia.

Ell regna ja en l’infinit, més enllà de la vida. Ens deixa una obra inmensa, pintada i escrita.



Cap comentari:

Publica un comentari